Durant els segles XVI i XVII hi hagué una pèrdua de població a la vila de Gualta, que s’explica per la incidència reiterada d’epidèmies i de crisis de subsistències que tenien la seva rel en les periòdiques temporades de males collites, que sumien la societat gualtenca en la més absoluta misèria. Tanmateix, el poble de Gualta es veié sacsejat en aquest període per alguns enfrontaments bèl·lics. Entre aquests, cal destacar que pel maig de l’any 1649 entrà a Catalunya l’exèrcit francès comandat pel duc de Noailles.
Contràriament al que hem vist a les centúries anteriors, el segle XVIII fou un període de puixança a Gualta, en sintonia amb uns anys en què l’absència de guerres i les transformacions econòmiques produïren un fort augment de població a Catalunya. Aquest important creixement de la població té el seu origen en la transformació experimentada en el camp. En el cas de Gualta, i a banda dels conreus tradicionals, hi ha notícies del conreu de l’arròs, aprofitant l’existència d’una xarxa de recs immemorial que servia per al repartiment de les aigües. També al llarg del segle XVIII es va produir el definitiu establiment del terme de Gualta.
Superades les dificultats derivades de la guerra conta els francesos, Gualta entrà en un període caracteritzat per una forta recuperació demogràfica, que s’allargà durant tota la meitat del segle XIX. Fou el màxim cens assolit en tot temps, arribant als 484 habitants el 1887, en un context presidit per una agricultura cada cop més diversificada que aprofitava la xarxa de recs estesa pel municipi. En tombar de segle, Gualta inicià de bon començament una pèrdua de població i, tot seguit, es mantingué en una fase estacionària.